Un concepte realista de salut

Parlar de salut fins a mitjans del segle XX feia referència únicament a l'absència de malaltia, entesa com a malaltia biològica. La progressiva millora en les condicions de vida i els avanços de la medicina van portar a l'OMS a promulgar una nova definició a finals dels anys quaranta, per la qual la salut va passar a ser “un estat de complet benestar físic, mental i social”. Amb el pas del temps, aquesta definició sona a una utòpica declaració de bones intencions, que reconeix encertadament que el cos físic no és l'únic que delimita la salut, però que apunta a objectius inassolibles. La introducció de la capacitat d'adaptació al medi, de la salut mental, de la prevenció, de la situació social i ocupacional, eleven el nivell de complexitat del fet de gaudir de bona salut. Llavors, quin pot ser realment l'objectiu de salut d'una persona? I quina part d'aquest objectiu depèn d'ella? En quina mesura el nivell de salut és controlable, o mesurable? No són aquestes qüestions senzilles de respondre, i encara menys en una societat que mitjançant els seus sistemes sanitaris ha optat per exercir aquest control deixant menys marge a les persones. Per això potser la qüestió no és si estic completament sa (perquè ningú ho està), sinó si em sento bé, i si els meus hàbits saludables, aquells que sí puc controlar, contribueixen al fet que em senti efectivament bé. Perquè, al cap i a la fi, l'important és que la persona se senti bé, i no el que tot un seguit de paràmetres diguin. Cal promoure els hàbits saludables, en tots els sentits, perquè afavoreixen un millor estat de salut, real i percebut, objectiu i subjectiu, però sobretot perquè afavoreixen que la persona se senti millor. Els consells de bons professionals poden actuar com una excel·lent guia que ajudi a la persona a adaptar aquests hàbits a la seva realitat, i als seus valors i preferències, perquè no són absoluts ni dogmàtics, ni han de pesar com a lloses. Els objectius de salut a marcar-se han de ser raonables, i assumibles. Busquem que la persona participi i se senti partícip de la seva cura i de les decisions que concerneixen la seva salut. Això sí. La salut no és una equació. Cal cuidar-se, i cuidar-se bé, però sense oblidar que de vegades tocarà deixar-se cuidar, perquè som humans, i emmalaltim.