La família cuidadora

Sol passar que quan una persona emmalalteix de gravetat, o empitjora l’estat de les seves patologies cròniques, la seva família o l’entorn més proper, en visualitzar les necessitats que hauran de ser ateses, sent la impotència i el vertigen del “com ens ho farem?”. El model social en el qual vivim ha portat a una delegació de les cures en el sistema de salut, i s’ha pres com a referència civilitzada i segura l’atenció hospitalària. Amb el pas del temps, aquest model, i la cultura de la salut que ha generat, ha deshabilitat i desposseït a les famílies d’una capacitat cuidadora que havien tingut però que ara pot aparèixer com a innecessària. No obstant això, la veritat és que les famílies no han perdut aquesta capacitat, senzillament no saben que la tenen perquè no l’han posat a prova i, la por a no saber fer, porta a seguir delegant en centres hospitalaris o sociosanitaris. Per cuidar a un malalt a casa no es necessiten grans coneixements, sinó rebre les instruccions adients per part dels professionals i sobretot comptar amb el seu suport i seguiment durant el procés. Per humitejar uns llavis, o acomodar millor el cos en el llit, o realitzar petites cures, o tranquil·litzar amb la presència, n’hi ha prou amb voler cuidar amb la millor voluntat i escoltar els consells dels qui tenen l’experiència. Quan es proporciona als familiars cuidadors explicacions clares i pautes concretes, comproven amb satisfacció que efectivament són capaços de participar de forma activa en les cures, i que això els genera gran satisfacció a ells, i facilita un mitjà de comunicació directe entre el malalt i els qui més l’estimen. La por a no saber si seran capaços de fer-ho bé, o a què s’ha de fer si passa A, B o C, o a possibles situacions imprevistes, es compensa amb suport, accessibilitat, disponibilitat, i sobretot comunicació fluïda i continuada. El que semblava difícil o impensable, ja no ho és tant, o no ho és en absolut. Quan la família participa en el procés de tenir cura del malalt, serà també més fàcil que participi en les decisions. És llavors quan en lloc de delegar-ho tot en el sistema, tots, malalt, família i professionals, formen un únic equip que busca el millor a cada moment per al protagonista principal. A ell o ella cal preguntar-li, o cal intuir, què és el que prefereix. I és que, ser cuidat per qui un desitja, pot produir major benestar que molts fàrmacs o magnífiques instal·lacions. L’humà s’imposa al tècnic.