Sofriment i dolor no són sinònims

Sofriment i dolor són dues paraules, dues idees, que de forma natural volem tenir com més lluny millor. Associades a moltes circumstàncies de la vida, ho estan especialment en el nostre imaginari a la malaltia i al final de vida, que són les situacions que ens ocupen en aquest article. També és comú que en aquest el nostre imaginari construït de records viscuts, d’imatges contemplades en els mitjans, o d’històries que ens han explicat, sofriment i dolor tendeixin a superposar-se, com si fossin el mateix, o gairebé el mateix. Però no és exactament així, ni de bon tros. Tot és força més complex, i simple alhora si s’entén. Tots sabem el que és el dolor físic, vinculat al cos físic. Un senyal d’alarma desagradable que avisa que alguna cosa no va bé. Temem al dolor, i encara  més si no sabem per què apareix, ni quan apareixerà, o si no sabem com el podrem combatre. El sofriment no es limita al dolor. Va molt més enllà. El sofriment té a veure amb la persona multidimensional, i l’origen d’aquest sofriment pot ser igualment múltiple. Les emocions, l’estat d’ànim, les preocupacions de tipus familiar o social o econòmiques o laborals, la por al que succeirà, la falta de comunicació, la dimensió transcendent o espiritual, tots ells són elements i circumstàncies que incideixen sobre la vivència del dolor i generen una situació de major o menor sofriment. El dolor físic es pot controlar amb una analgèsia ben planificada i aplicada per professionals que coneguin bé el maneig de les diferents alternatives terapèutiques. Però si ens limitem a tractar el dolor amb analgèsics, i no parem atenció al sofriment, a aquestes altres facetes de la persona que se senten amenaçades, sovint ens quedarem curts. Els analgèsics no controlen la por, ni el temor a la dependència causada per la malaltia, ni l’angoixa pels qui sofreixen al costat del malalt, ni l’ansietat pel futur immediat, ni la solitud, ni els dubtes sobre el sentit de la vida. Els analgèsics, per si sols, no calmen el sofriment. Per combatre el sofriment hem d’anar al seu origen, acostar-nos a la persona que sofreix i no quedar-nos en la perifèria del dolor físic. Acompanyar, comprendre, escoltar, acollir, donar seguretat, preocupar-nos de debò pel seu benestar i per trobar solucions concretes a la seva situació particular o ajudar-los a ells (malalt i família) a trobar aquesta solució, és el que, al costat dels analgèsics, permetrà controlar no tan sols el dolor sinó bona part del sofriment del que forma part. I en aquesta tasca no solament els professionals tenen un important paper, també ho tenen els familiars. Un entorn amorós, serè, que acompanya amb calidesa, però des del respecte, que es comunica amb naturalitat, i que sap com ha d’actuar (entre altres coses perquè els professionals els han ensinistrat), pot ser molt més eficaç per alleujar el sofriment que augmentar les dosis de calmants. El dolor causa sofriment, però el sofriment no és només dolor físic. No hem d’oblidar-ho. Ni els professionals, ni els familiars, ni el propi malalt.