La bona comunicació en atenció de la salut

Una de les paradoxes del nostre temps és que en l’era de les comunicacions, amb tot tipus de tecnologies al seu servei, la qualitat de la comunicació entre les persones no està ni molt menys en el seu millor moment, i això ha afectat i de quina manera a l’àmbit de la salut. Quan es parla, i amb raó, de la deshumanització de la medicina, en realitat s’està parlant del deteriorament de la comunicació entre els professionals sanitaris (especialment els metges) i les persones que atenen, fenomen facilitat pel progrés científic i les sofisticades eines diagnòstiques que han allunyat a uns dels altres. No és que els professionals siguin menys humans, és que senzillament, en molts casos, es comuniquen fatal amb els malalts i les seves famílies, sovint sense adonar-se. Però en les relacions humanes, i encara més en relacions d’ajuda, la bona comunicació és un element essencial, determinant. No és prescindible. Ni evitable. Comuniquem sempre, tant si volem com si no. Si ho fem bé, produïm un efecte terapèutic beneficiós. Si ho fem malament, podem causar danys. Comunicar no és informar. No és parlar. És molt més que això. És posar la nostra pròpia persona en el seu rol de professional, però persona al cap i a la fi, al servei de l’altre per, des de la naturalitat, l’honestedat, l’autenticitat, fer-li arribar el missatge de què realment estem aquí per ajudar-lo. D’aquesta manera, no tan sols les nostres paraules, sinó els nostres gestos, la nostra mirada, la nostra veu, els nostres silencis, transmetran i comunicaran de debò. Comunicar és assegurar-se que el pacient o els familiars han comprès el que els hem explicat, i això requereix verificar, amb paciència, i amb llenguatge assequible, que el missatge ha arribat realment al seu destí. Si no ens preocupem de saber si ens han entès, si ens donem per satisfets amb complir l’expedient informatiu, ens limitem a recitar monòlegs que no ajuden a ningú. Quan comuniquem des de la nostra pròpia persona, el que diem surt del nostre interior, i això és percebut pel pacient i/o familiar, que sent que de debò ens importa el que li passa. Aquí comença la confiança, i es dispara el potencial terapèutic. Així s’humanitza la salut.